ИЛЬЯ ЧЛАКИ - LA BALDUFA, o Aquestes coses no passen (Волчок, или так не бывает)

Поиск

Календарь

«  Февраль 2023  »
ПнВтСрЧтПтСбВс
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728

Дружественные сайты:

  • Международная Федерация русских писателей
  • Literatur Niedersachsen
  • Литературный журнал Edita
  • Статистика

    Понедельник, 06.02.2023, 10:04
    Приветствую Вас Гость
    Главная | Регистрация | Вход | RSS

              И Л Ь Я   Ч Л А К И

    LA BALDUFA, o Aquestes coses no passen (Волчок, или так не бывает)

     

    Traducció del rus: Elionor Guntín Masot

     

    (comèdia sense fi) 

     

     

    Personatges:

     

    Pàvel

    Sveta, Nina, Lena

     

     

    Estudi d’una sola peça. Rebedor.

    En Pàvel obre la porta d’entrada, entra la Sveta.

    PÀVEL. Svétik!

    SVETA. Hola, Pàvel.

    PÀVEL. Estic tan content que hagis vingut. (Intenta abraçar-la.)

    SVETA. He vingut per parlar seriosament amb tu. (Entra a l’habitació.)

    PÀVEL. Svétik... (La segueix.) Seu...

    SVETA. Pàvel...

    PÀVEL. Quina alegria que hagis vingut, em pensava que...

    SVETA. Un moment.

    PÀVEL. No esperava que vinguessis, i ara ets aquí...

    SVETA. Havíem quedat que avui ens veuríem.

    PÀVEL. Ah, sí?

    SVETA. Que te n’havies oblidat?

    PÀVEL. També és veritat que podries no haver vingut...

    SVETA. Si et dic que vindré, és que vindré. No pot ser d’una altra manera.

    PÀVEL. Però ja saps que...

    SVETA. Després de deu anys d’estudiar junts a la mateixa classe encara no has entès que jo sempre compleixo les meves promeses, que no dic mai mentides, que...

    PÀVEL. Mira que n’ets, de llesta. (Intenta abraçar-la.)

    SVETA. Espera.

    PÀVEL. Svétik! (Intenta fer-li un petó.)

    SVETA. És que no hi ha manera de fer-te entendre que...

    PÀVEL. No vull.

    SVETA. De fer-te entendre que he vingut a parlar seriosament.

    PÀVEL. Després.

    SVETA. No, Pàvel, ara.

    PÀVEL. Sóc tot orelles...

    SVETA. Pots deixar-me en pau un segon?

    PÀVEL. No puc.

    SVETA. Llavors, me’n vaig.

    PÀVEL. D’acord, et deixo en pau un segon.

    SVETA. Pàvel...

    PÀVEL. Ja ha passat el segon.

    SVETA. Me’n vaig.

    PÀVEL. D’acord. Callaré. Parla, t’escolto. Svétik.

    SVETA. No he vingut per donar-te lliçons, ja no ets una criatura, però tampoc no puc quedar-me de braços plegats com si no passés res. No pots continuar així, Pàvel. Ja ets un adult...

    Sona el telèfon.

    PÀVEL. Perdona. (Al telèfon, contesta amb desgana). Sí? Ah, ets tu?.. No, per què? Mira, és que ara mateix estic ocupat... No, no hi ha ningú, estic sol. De veritat... (Sembla que a l’altra banda han penjat el telèfon, en Pàvel també interromp la conversa.) Era la meva mare. Em pregunta que amb qui sóc. Continua, ho recordo tot. «Ja ets un adult».

    SVETA. Ja ets un adult, Pàvel...

    Sona el telèfon.

    PÀVEL. No en facis cas, és la meva mare altra vegada.

    SVETA. I no vols parlar amb ella?

    PÀVEL. Ja ens hem dit tot el que havíem de dir-nos. «Ja ets un adult».

    SVETA. Vull parlar amb ella. (S’apropa al telèfon.)

    PÀVEL. Que t’he dit que no, serà millor que parli jo amb ella. (Se li avança. Al telèfon.)  Que ja t’he dit que no hi ha ningú, amb mi.

    SVETA. Per què li dius mentides? Va, deixa’m parlar amb la Ielizaveta Andréievna.

    PÀVEL. (al telèfon). Només t’ho ha semblat. Era una veu d’home. Sí. Era la meva veu, la meva.

    Al l’altra banda tornen a penjar el telèfon.

    PÀVEL. No s’ho creu. És increïble, només em truca per tonteries. I doncs, què estaves dient?

    SVETA. Per què has deixat l’institut?

    PÀVEL. Svétik.

    SVETA. D’acord, d’això ja en parlaré amb la Ielizaveta Andréievna. Deixa’m anar.

    PÀVEL. No puc. Quan ets aquí, em moro.

    SVETA. T’has abandonat. Et comportes com un nen petit.

    PÀVEL. Sí.

    SVETA. Ni tan sols t’has fet el llit.

    PÀVEL. T’estava esperant.

    SVETA. Que potser te l’haig de fer jo?

    PÀVEL. Al contrari...

    SVETA. Quina manera de rebre’m.

    PÀVEL. Amb amor.

    SVETA. L’amor, Pàvel, no es redueix al llit. L’amor és, en primer lloc, higiene. Portes una vida de solter que és indecent...

    PÀVEL. Amor meu...

    SVETA. Comportar-te així no et fa més home. Recorda la literatura. Tolstoi, Txékhov, Gorki, finalment. Tu has vist que hi surtin homes d’aquest tipus a les seves obres?

    PÀVEL. Sí, a Baixos fons.

    SVETA. Sí, tu sí que ets als baixos fons. Ja n’hi ha prou.

    PÀVEL. Svétotxka.

    SVETA. Posa ordre a la teva vida, Paixa, abans no sigui massa tard. Això acabarà malament, tal com ho sents. A l’últim número de la revista Literaturka... Que no  llegeixes els diaris?

    PÀVEL. I això a què treu cap, ara?

    SVETA. Doncs que en un article de l’últim número de Literaturka s’explica el procés de degradació de l’ésser humà. Una dona intel·ligent, competent...

    PÀVEL. I això què hi té a veure, amb mi?

    SVETA. Hi te molt a veure, amb tu, Pàvel. Una dona intel·ligent, bonica i competent, pots veure com es converteix en vés a saber què. I tot va començar a l’institut. Ella, com tu, va deixar els estudis...

    PÀVEL. Dóna’m un sol petó i després digues-me el que vulguis. (Li fa un petó.)

    SVETA. Paixa.

    PÀVEL. Svétik.

    SVETA. Paixa.

    PÀVEL. Amor meu.

    SVETA. I així va anar. Va deixar l’institut...

    Truquen a la porta.

    PÀVEL. I ben fet que va fer. (Intenta fer un petó a la Sveta.)

    SVETA. Que no ho has sentit?

    PÀVEL. No vull sentir-ho. (Va cap al rebedor, obre la porta.)

    Entra la Lena.

    LENA. Pàvlik!

    PÀVEL. Lena?!

    LENA. Pavluixa!

    PÀVEL. Hola, Len...

    LENA. Però què et passa, Pàvlik?

    PÀVEL. A mi…? Hola, Len...

    LENA. Que  estàs malalt?

    PÀVEL. Jo?

    LENA. Déu meu, estàs malalt?

    PÀVEL. No, jo...

    LENA. Pàvlik, estàs molt malalt!

    PÀVEL. No, estic bé, estic tan content que… hagis vingut, quina sorpresa…

    LENA. Sorpresa? Tens febre?

    PÀVEL. No ho sé.

    LENA. Tens febre. Vas ser tu mateix que em vas dir que vingués avui.

    PÀVEL. Avui?!

    LENA. Estàs més pàl·lid que un mort.

    PÀVEL. És que...

    LENA. Ja has menjat?

    PÀVEL. No, jo...

    LENA. Has de ficar-te al llit ara mateix. (Va cap a l’habitació.)

    PÀVEL. Lena, Lénotxka...

    La Lena, seguida d’en Pàvel, entra a l’habitació

    Breu pausa.